I always had the perception that humans were storytellers, that our similar stories are what keep us united or what make us enemies. Last week, Rafi Nets, a doctor of Conflict Resolution, Management and Negotiation Program at Bar-Ilan University, Israel, came to EMIS. With a calm and engaging voice, he confirmed a thought that was whispering in my head for a while: the first stories we heard and how they are told, all this past in which we do not exist, have an enourmous impact on our present. This is a shortened version of an interview that lasted twenty minutes, about the power of stories.

 Can you explain what narratives and collective memories are?

Collective memories and narratives are very interconnected. A narrative is a story, describing in a coherent manner various events which can be about the past, in which case it is a historical narrative. Here we deal with historical narratives which are related to collective memories. These are defined as a representation of the past which are assembled into narratives and adopted as truthful by a group. In other words, it´s the way the group sees the past. When a narrative about a certain topic is adopted by a part of a group it becomes part of the group’s collective memory of that topic.

 What type of narratives exist?

You can differentiate between individual (what happened to me) and collective (what happened to my group) narratives. Usually we are talking about big groups like ethnic groups or a country. Another differentiation is which period of time the narrative addresses – past, present and future. We can also differentiate between meta/master and specific. So meta narratives address big topics such as what happened in WWII, whereas specific narratives have various ranks. They go down and describe what happened in WWII in France, in Germany, in Britain. And then we have more specific ones, what happened this year, in this village, etc. The last differentiation is between hegemonic and counter narratives. Hegemonic narratives are prevalent among the group. Counter narratives are usually contradictory – content wise – with the dominant narrative. They try to challenge the dominance of the hegemonic narrative.

What do you think is the importance of historical narratives in Israel in the context of the Israeli-Palestinian conflict?

When historical narratives are adopted as part of the collective memory they become very important in every conflict, including the Israeli-Palestinian conflict. The way we see the history influences our psychological reactions: our emotions towards the rival, the ability to trust or not, and therefore the willing to sign peace agreements, etc.

 What is the impact of the digital era on the collective memories of conflicts?

I think the digital era has various influences. One of them is that the collective memory sphere became more democratic. People can disseminate critical, counter narratives easier. In the past, the state could control the news, the media, the publishing industry and the educational system. And by doing so, it could inhibit the dissemination of critical counter narratives. Nowadays it is much harder because of the Internet. Another impact of the digital era is that is easier to reveal and disseminate critical contradictory information and thereby succeed in influencing collective memories. For example Wikileaks.

 What is the importance of being aware of the other side’s collective memory?

Sometimes, we hold an inaccurate perception of the collective memory of the rival, thinking it is highly biased and self-serving. The Israeli collective memory of the conflict has dramatically changed since the 1970s and has become more accurate, less biased. If many Palestinians would have known this, it might have led to some of them transforming their collective memory to being more critical and less biased. All this could promote peace. On the other hand, if the Palestinians perceive the Israeli-Jewish collective memory as biased, this can promote a similar reaction on the Palestinian side, to being biased – a state of affairs that inhibits peace.

 Should we be open and critical while the rival is adopting a biased narrative?

Well, it depends. The context is a key factor. Sometimes, for example in the middle of a war, it may damage yourself or your group if you adopt a more critical perspective. Sometimes, on the other hand, if your memory is critical while your rival’s is not critical, when your rival acknowledges your critical tendency, its memory might also become more critical. This process can promote peace.

Personally, how do you think your work has changed mentalities?

I don’t know exactly, I can just assume. My talks and my studies did not reveal anything about what happened in the past, I’m not a historian. I explored the Israeli-Jewish and the Palestinians collective memories of the conflict – in other words, how the history of the conflict is remembered/represented. If Israeli-Jews read, for example, a study of mine that found that since the late 1980s 99% of Israeli-Jewish scholars have adopted a critical narrative on 1948 (some of the Palestinian refugees fled willingly while others were expelled), it may change their collective memory of 1948 to becoming more critical. The same largely goes for my studies about Israeli-Jewish newspapers, war veterans memoirs and the Ministry of Education. And, turning to the Palestinians – when Palestinians read those studies and find out that the Israeli-Jewish society has become more critical, they might perceive it not so negatively and become critical themselves. Such changes on both sides can promote peace.

When did the idea of Israelis and Palestinians negotiating historical narratives of their conflict emerge?

Recently, in the last two, three decades, this idea has become much more prevalent worldwide. In the Israeli-Palestinian context, this has flourished since 2000, with about ten narratives negotiation projects operating. This is partially because of the collapse of the peace negociations in 2000 and the eruption of the second Intifada (the Palestinian uprising). Many Israeli-Jews and Palestinians found out that they couldn’t collaborate on an economical or cultural level – they were halted or decreased by 70-80% compared to the 1990s, so they tried to collaborate on this historical level.

 When both parties are exposed to these projects they see that the rival has people who are open minded, peace oriented and are trying to collaborate. Also some historians of both parties can read the output of publications of these projects, thereby influencing the way they write about the history of the conflict.

On the Israeli and Palestinian population there was some positive impact of these ten narratives negotiation projects. However, it was partly inhibited because of the violent phases of the conflict since 2000. In contrast, worldwide, in the numerous similar projects between rivals like between the Czech Republic and Germany or France and Germany, they led to the publication of textbooks which were less biased. Theise textbooks have been widely used in the educational systems of the past rivals and have changed the popular memories of the students to becoming less biased and antagonistic against the other party.


Sempre he tingut la impressió que els humans són trobadors, que les històries que compartim ens uneixen o ens separen. La setmana passada va visitar EMIS, Rafi Nets , Doctor en resolució,gestió i negociació de conflictes, que actualment participa en un programa de la Universitat Bar Ilan de Ramat Gan (Tel Aviv). Nets, amb veu calmada i entusiasta, va donar força a una idea que de forma insistent en xiuxiueja a l’orella desde fa temps: les primeres històries que sentim i com son explicades, tot aquell passat en el que no existim té un pes enorme en el nostre present. Una versió abreujada d’una entrevista que va durar vint minuts, sobre el poder de les histories.

 Pots explicar breument què son les narratives i les memòries colectives?
Les dues estan interconectades. Una narrativa és una història, que descriu de una manera           coherent diversos esdeveniments. Aquests poden ser del passat, llavors és una narrativa    històrica, sobre el present o sobre el futur. Aquí, estem tractant sobre narratives històriques que           estan relacionades amb les memòries colectives. Aquestes són definides com una representació           del passat formada per diverses narratives, que esdevénen veritat per un grup. En altres            paraules, és la manera que el grup veu el passat, tant el seu com el d’un altre país. Quan             una      narrativa sobre un tema és adoptada per un grup, esdevé par de la memòria col·lectiva sobre el   tema.

Quins tipus de narratives existeixen?

Es pot diferenciar entre narrativa individual (el què m’ha passat) i col·lectiva (el que ha passat al meu grup). Sovient, parlem de grups grans, és a dir ètnics o d’un país. Una altre diferenciació és l’època de la cual es parla- past, present i futur. I també podem diferencia entre meta i narratives específiques. Mentres que una meta

narrativa parlarà de què va passar en la Segona Guerra Mundial, una narrativa específica parlarà de què va passar durant la Segona Guerra Mundial a França o fins i tot en aquest poble. La última diferenciació és entre narratives hegemòniques i contra-narratives. Les narratives hegemòniques són l’opinió prevalent dins del grup. En canvi les contra-narratives són contradiccions, en el seu contingut, de la narrativa hegemònica.

 Quin penses què és la importància de la narrativa històrica d’Israel en el context del conflicte Israelo-Palestinià?

Quan les narratives històriques passen a formar part de la memòria col·lectiva són molt importants, en cada conflicte. La manera que veiem la història influencia les nostres reaccions psicològiques, emotions envers l’enemic, la habilitat de creure-se’l, i per tant, la voluntat de signar un tractat de pau.

Quin és l’impacte de l’era digital en les memòries col·lectives sobre els conflictes?

Hi ha influències diverses. Una d’elles és la demoratització de l’esfera de la memòria col·lectiva. La gent pot disseminar narratives contràries i crítiques més facilment quant en el passat l’estat podia controlar-ho. Internet ho ha fet més difícil. Un altre impacte és la facilitat de revelar informació contradictòria i extremadament crítica i aconseguir que aquesta influencii les memòries col·lectives. Per exemple Wikileaks.

Quina és la importància de ser conscients de la memòria col·lectiva de l’enemic?

De vegades, tenim una visió inexacte de la memòria col·lectiva de l’enemic, pensant que és molt parcial. La memòria israeliana ha canviat dramàticament des de 1970 i ha esdevingut mes arbitrària, menys parcial. Si molts palestins ho sabessin, podria suposar reaccions similars en la seva població. Si, al contrari, els palestins veuen que la memòria Israelo-Jueva és parcial, això promou una actitud similar del costat palestí, I sens dubte, això inhibeix la pau.

Hauríem d’estar oberts si “l’altre” representa una narrativa parcial?

Bé, depèn El context és un factor clau. A vegades, per exemple, en el mig de una guerra pot ser perillós adoptar una narrativa crítica. Potser el fet que et tornis crític, quan l’enemic se n’adona,es tornarà més crític.

 Personalment com penses que la teva feina contribueix a canviar mentalitats?

No ho puc saber exactament, només puc assumir. Els meus estudis i conferències no han revelat res nou sobre el passat, no sóc un historiador. El que sí he exposat són les memòries col·lectives dels jueus israelians i els palestins, en altres paraules com la història del conflicte és recordada/representada. Crec que si jueus israelians llegeixen, per exemple, un estudi meu en el que es va trovar que desde el 1980 , el 99% dels jueus israelians acadèmics han adoptat una narrativa crítica sobre 1948 (alguns dels refugiats Palestins van marxar voluntàriament, mentres que altres van ser forçats), això pot canviar la seva memòria col·lectiva de 1948, fent-la més crítica. També és el cas dels meus estudis sobre els diaris Israelo-Jueus, memòries de veterans de guerra i el Ministeri de l’educació. I, parlant dels palestins, quan llegeixin aquests estudis i s’assabenten que la societat israelo-jueva s’ha tornar més critica, potser no la percebran tan negativament, i, per tant, els palestins es tornaran més crítics. Canvis com aquests podem promoure la pau.

 Quan va sorgir la idea de negociar una memòria col·lectiva entre israelians i palestins?

Ha estat en les últimes dues o tres dècades que aquestes idees [ narrativa, memòria col·lectiva] han pres força arreu del món. En el context Israelo-Palestinià ha aparescut des del 2000 amb aproximadament 10 projectes de negociació de narratives. Això és en part motivat parcialment pel col·lapse de les negociacions al 2000 i de l’erupció de la Segona Intifada (revolució palestina). És en aquell moment que jueus-israelis i palestins es van donar compte que no podien col·laborar a nivell econòmic o cultural i decideixen contribuir a partir d’un recorregut intel·lectual. Aquestes col·laboracions s’havien parat i van disminuir del 70-80%. Aquest projectes aporten als beneficiats l’evidència que part de la població del país enemic té la ment oberta, és pro-pau i vol col·laborar. I els materials que sorgeixen d’aquestes col·laboracions poden ser llegits per historiadors dels dos bàndols i per tant influenciar la manera en la que escriuen sobre la història. En la població israeliana i palestina hi ha hagut un impacte positiu d’aquests deu projectes de negociació de narratives que malauradament ha estat inhibit per la violència del conflicte. En els nombrosos projectes entre enemics, com Alemanya i la República Txeca, s’han produït llibres de texts que eren menys parcials. El seu ús ha canviat la memòria popular dels estudiants que ha esdevingut menys parcial i antagonística contra l’altre bàndol.

Written by Aina De Lapparent
Edited by Alisa Rasch
Cross-edited by Maria Tirnovanu